Com es van conèixer els meus avis?

Tot el que puc dir dels meus dos avis, és que porten junts des dels 16 anys, s'ha de dir que prèviament ja havien sortit junts, però com que eren tan petits no se n'adonaven.
Tan un com l'altre són del poble de totala vida, i dic que prèviament van sortir junts perquè de ben petits, ja jugaven junts a casa l'avi, ja fos recollint el blat, o altres coses més domèstiques.

L'avi al més llest, va ser al que li va dir a la meva àvia, siplement dient: - Saps que els reis són els pares? - es van llençar a l'oblit tres anys de pura amistat, però al cap de dos anus es van tornar a trobar, cincidint en el mateix institut i als setze va ser la meva àvia, que després d'haver aguantat durant anys, la tragèdia dels reis. va fer el pas per ser més que amics. Abans, ser xicot o xicota d'algú no es com ara, petons i petons, abans s'anava amb la colla a la vora del riu, en aquest cas a la vora del riu Ter. Allà es divertien mullant-se i tirant pedres a l'aigua. Antigament eren més civilitzats, ja que no trencaven coses ni les destrossaven.

Ja acabant aquest tema dels avis, es van casar als 20 i 24 anys, ja que no tenien temps per perdre. I al cap de dos o tres anys va arriba el miracle de la vida, al primer nen de la família Carreras Puig, aquí s'acabava la tranquil·litat.

Mare - Filla

Elvira Trias Torrent és de la persona que parlarem avui, una dona del 1915, nascuda a Sant Gregori. Una dona, molt maca i guapa; amb els cabells arrisats com molles quan saltar i amb uns ulls marrons com el petit plançó. Pert cert no molt alta, 160 cm d'altura. Al 1942 arribava l'hora a l'Elvira de portar en aquest món a la Quimeta ( Joaquima ), la tercera de les nenes.

Va néixer a casa amb la llevadora. Ella venia des de Salt, tan feliç, pedalant amb la seva peculiar bicicleta, amb estampats de tots color, i amb uns ridiculs manguitos. Un cop en aquest món li tocava el torn al Mossen Rafel i batejar-la.

Ja passant a les anècdotes, s'ha de saber que d'hospitals només a les grans ciutats, i que, de transport només bicicletes i carros.
Per desgràcia  la meva àvia és la petit i dic desgracià, perquè després d'ella va néixer el primer fill de la família, el nen que buscava el pare, però va morir i no se sap perquè...

Bescanó - St. Gregori - Bescanó

El primer que em va passar pel cap, de preguntar-li, a l'àvia, va ser sobre el seu avi o àvia, ja que ella era la meva àvia.

Vaig demanar un paper a la meva mare, que estava justament asseguda a davant meu i un bolígraf al meu avi assegut al costat contrari del de la meva àvia.

Les primeres preguntes que em van venir al cap van ser les següents:

La primera i la princial, com es deia i si recordava de quin any era, de quin poble. No em va deixarni temps d'acabar la pregunta, que ja m'estava responent:

- Josep Trias, nascut al 1890, mort al 1950 i que vivia a Sant Gregori, poble amb una ubicació propera a Bescanó poble de la eva àvia.

La segona pregnta era si es va casar i com a tercera i seguida, si va tenir fills i quants.

Va haver de rumiar, però em va respondre:

-Sí que es va casar, amb la María Noguer, i que havíen tingut tres noies; la gran, Enriqueta, la segona, Elvira, la meva mare, i, la petita, la Margarita.

Vam decidir fer un petit descans per disfrutar d'un esplèndit paisatge sortin de la Jonquera.

Un cop passat el meravallós paisatge vaig tornar a arrencar motors amb una pregunta i la resposta imediata va ser:

-L'agricultura.

Ara venia una pregunta delicada, on era enterrat.

I amb una cara moixa, em va respondre:

-A Sant Gregori, poble natal.

Ja havia passat el difícil.

Com a sisena pregunta i penúltima era si tenia algun record d'ell i va respondre el següent, aixgant-se les llàgrimes:

- Anàvem a buscar el tortell fet casola, "fet de la casa" deia ell tot feliç.

I ja per acabar, l'última pregunta, era que expliqués una anècdota d'ell. I ja preparada per baixar del cotxe va respondre:

-Va estar malalt per culpa d'un iptus i va quedar-se séc. I quan anavem a veure'l sempre ens posava la mà els ombrus i anavem de passeig per la riera de Sant Gregori.

UN COP A CASA

Un cop a casa!

Un cop a casa, la meva mare em va avisar, que avui em quederia a dormir a casa els avis.
M'esperava un bon plat d'escudella , però abans, tota la tarda, vaig està preparant més preguntes per l'àvia. La seva històtia, continava...

Ves per on, des del menjador, sentia aquella olor, d'escudella feta per l'àvia.
Aqueslla olor, em feia venir una sensasió impressionant, de menjar-ne, com una droga.
Després, ja ben tip i amb la panxa plena, ja estava preparat per preguntar. Lo primer que vaig dir va ser.     -Avui anirà sobre el teu pare, entesos àvia?

Com de costum la primera pregunta va ser d'on era, on va néixer? Com era físicament? I de caràcter?
In sense pernsa-s'ho dues vegades em va respondre:
- Va néixer a Sant Gregori. Era ros, amb  uns preciosos ulls marrons com el color del cacao, i molt alt, però sobretot treballador.
Com a segona, vaig decidir canviar el tema i li vaig preguntar sobre l'escola.
- Anava a l'escola de Sant Gregori mateix i la veritat és que no et s'havia dir cap amic ni cap professor.
Li vaid dir que després de la tercera, descans i així va ser, després de preguntar-li de què treballava.
-Uff! Treballava de camioner però en casar-se van muntar una botiga de comestibles.

Després d'un llarg descans de 10 minuts, vam continuar.

La quarta era si havia fet mai el servei militar i la resposta va ser:
-Amb la família mai va parlar de res que fos militar.
Vaig quedar parat, però l'àvia encara se'n guardava alguna.

Com a penúltima ja, li vaig deixar temps per anècdotes:
- La principal era que quan treballava de camioner va rebentar una roda i en canviar-la , a la carratera mateix, un cotxe el va atropellar concretament la cama i va anar coix tota la vida, debut a que li va haver de tallat.
I per acabar , quines aficions  tenia , àvia?
-Rei, en aquella època tenia una família a la qual  havia de cuidar i mantenir-la.